Biblioteca Pública Municipal Ramon Guillem

La primera vegada que vaig agafar un tren sola a la meua vida va ser per anar a conèixer a Ramon Guillem. Jo aleshores era una adolescent rebotada que anava amunt i avall per Oliva en la meua moto. I un dia Ramon presentava una de les seues obres que més m’estime, Maregassa, a València. Havíem parlat per primera vegada per telèfon unes setmanes abans, perquè ell havia estat jurat dels premis literaris juvenils de Carcaixent juntament amb la seua amiga, la també bibliotecària Lola Garcia Hinarejos, i jo aleshores començava a fer les meues primeres provatures literàries per intentar compensar la rebel·lia de l’edat. Ell no només em va donar el meu primer premi, sinó que va ser la primera persona que em va llegir quan ni tan sols a casa sabien que escrivia. Fa més de vint anys d’això i recorde la seua trucada com si fora ara: a l’hora del pati, a l’institut, entre marihuana i xandalls adolescents, el poeta de Terra d’aigua, que jo tant havia llegit i admirava, cridant-me. Només es van acabar les classes vaig agafar la moto, vaig arribar a casa de ma uela i vaig dir a tota la família, orgullosa, que era poeta, perquè acabava de guanyar un premi, i que m’havia trucat un poeta molt important per confirmar-me que jo, a partir d’ara, seria això. Des d’aleshores vam ser sempre amics.

Al costat d’aquesta primera trucada seua, també hi ha l’última. Va ser fa pocs dies. Jo estava a Madrid, i a l’altra banda del telèfon, un fil de veu dificilíssim, emocionat i il·lusionat encara. Em vaig asseure en el banc d’una plaça per escoltar-lo amb calma, perquè alguna cosa em va dir que aquesta seria l’última vegada que el sentiria. A vegades el dolor és tan gran que és capaç de generar moments que, amb el temps, prenen una forma bellíssima. I aquella, malgrat tot, va ser una estona quasi operística. Vam riure i vam plorar, amb una consciència ferma i lúcida. Com era ell, que sense dir-m’ho, m’estava trucant per acomiadar-se de mi. La seua poesia també era això: sempre trobava la llum entre les ombres. I no va fer falta que li donara les gràcies per res perquè era un tot tan etern que resultava inabastable. I no van caldre massa paraules, ni tampoc dir-li que pensava passar-me tota la meua vida rellegint-lo, celebrant-lo, recordant-lo. Com ell ha fet sempre amb tots -i tants- que s’ha estimat.  

No hi ha massa mèrit quan està al teu costat algú quan ja tens més o menys una certa trajectòria literària; el més important, el que és absolutament revelador, és aquell que primer confia amb tu quan no eres ningú. Ramon també era això. O sobretot era això. Un poeta d’una enorme exigència literària que combinava aquesta actitud amb una atenció meticulosa i una generositat desbordant amb els altres, foren com foren, i qui foren. Ho saben bé els seus amics Mercè Viana, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles o Josep Ballester. I ho va demostrar, també, amb tot el que amb il·lusió ha anat portant entre mans al llarg de la seua vida per donar veu als altres, des de tertúlies o premis literaris fins a aventures editorials al costat de Jesús Figuerola, sense oblidar el cicle de poesia Dos poetes com nosaltres, que organitzava des de feia anys a la seua estimadíssima Catarroja. Ho sap, sobretot, la seua companya, la poeta Mercè Claramunt, amb qui va passar uns últims anys d’una felicitat desbordant, quasi infantil. Recorde quan em va dir que s’havia enamorat. I des d’aleshores, cada volta que el veia, que me’ls trobava junts, li deia en veu baixa, tio, quina sort que has tingut. I reia orgullós.

Ramon va ser, també, un animal de biblioteca. No m’imagine un homenatge millor de la ciutat de Catarroja que una biblioteca, la seua, des de la que durant tantes dècades va treballar animant generacions i generacions de veïns a endinsar-se en la lectura, porte ara el seu nom: Biblioteca Pública Municipal Ramon Guillem. Perquè més enllà de la immensa obra que ens deixa, la generositat i el compromís que va tenir amb el seu poble van ser infinits. I els espais escrits de les ciutats tenen el deure i la responsabilitat de recordar aquells que, cada matí, mitjançant una escombra o les prestatgeries de llibres, han ajudat a fer més bonics els seus carrers i més amables les vides de les seues gents.