Descansaràs en pau

La trajectòria vital de Francesc de Borja per aquest món terrenal fou de contínua transhumància. Un nomadisme sense fi que va començar quan als deu anys hagué de fugir de Gandia cames ajudeu-me en plena revolta dels agermanats, i que acabà, suposadament, quan va exhalar el seu darrer alè a les acaballes de setembre del 1572 a les portes de Roma. Bona mostra d’aquest contínuum viatger ens la donen els seus fills. En tingué huit i cap no va nàixer a Gandia. Tres a Madrid, entre ells l’hereu, un a Medina del Campo, un altre a Bellpuig i dos més a Valladolid i Toledo respectivament. Aquest perpetu camejar digne d’estar batejat d’una síndrome de Wanderlust si parlàrem l’argot de la generació Z, li venia al duc pràcticament des del bressol. La seua àvia, testimoni com era del canvi social que estava duent-se a terme a les corts feudals del Regne de València, d’aires renaixentistes totes elles, refinades i cultes, i que tenien el seu mirall a Itàlia com Gandia o Oliva, estaven essent víctimes del seu propi ocàs. El ducat que ella conegué, hereu d’Alfons el Vell i que el seu fill Joan de Borja continuarà s’hi trobava ja comatós. Els grans senyors feudals amb fines corts i, en certa manera, de gran autonomia, estaven perdent els seu paper en pro d’una centralització de la que Maria Enríquez n’era sabedora. No vanament envià el seu net a la cort de ben jove tot sabent que la Gandia que ella havia conegut ja no tornaria. Açò fou determinant en la trajectòria vital de Francesc de Borja, ja que li obrí les portes d’un món que li atorga una agenda de contactes que serà decisiva a l’hora de comprendre el seu lifestyle, com en diríem ara. Aquest anar i vindre constant el convertí en un cosmopolita que patí, i molt, el pes que li suposà heretar Gandia quan son pare faltà. Però la vida i la mort que estan íntimament lligades (sense una no pot provar-se l’existència de l’altra) encara li tenien preparada a Francesc de Borja la traca final. I és que, si el Duc Sant ja va donar mostra en vida d’errar d’un indret a un altre sense parar, en mort pareix ser que aquest detall no va parar.

Quan Francesc va morir a Roma el 1572 se’l va soterrar a l’església de Il Gesú: supèrbia construcció signada pel dream team de l’època (Vignola, Della Porta i Miquel Àngel) i aixoplugada pel mateix Francesc de Borja com a General de l’Ordre dels Jesuïtes. Poc anys trobà repòs el seu cos allí, ja que en 1617 el seu net, Francisco de Sandoval i Rojas, va demanar les restes de l’egregi avantpassat per tal de traslladar-lo a l’església de Santa Maria del Prado de Madrid, de la qual era beneficiària la mateixa família Lerma, la del net; que volia ennoblir encara més la seua estirp tenint a prop les despulles del duc gandià. El cos s’hi trobava per aquells temps a dintre d’un fèretre de fusta de xiprer que contenia, al seu torn, una urna de plom. L’any 1624, fa exactament quatre-cents anys, amb motiu de la seua beatificació per part del Papa Urbà VIII la reina Isabel de Borbó regalà una urna de plata per tal d’enriquir més el continent que allotjava les restes del ja venerable beat. Pocs anys després, el 1627, la Casa Professa dels jesuïtes es traslladà a la plaça dels Herradores i amb ella el cos de Francesc de Borja, que primer descansarà al temple improvisat que manaren fer els religiosos per tal de suplir les necessitats espirituals més bàsiques, i que finalment culminarà amb la construcció d’una església de nova planta que l’any 1673 acabarà veient finalitzada la seua factura, i amb ella, la d’un altar dedicat al que aleshores acabava de ser nomenar sant pel papa Clement X. Allí va trobar el duc una momentània pau fins que arribà l’expulsió de la companyia l’any 1767 i els seus benefactors hagueren de marxar. L’església jesuítica fou condemnada a la ‘damnatio memoriae’ i anomenada Oratori de Sant Felip Neri, i les restes del sant foren respectades fins la Invasió Napoleònica, moment en què José Bonaparte, com a rei, manà la dissolució de les ordres religioses i la confiscació dels bens eclesiàstics, i amb ells, els del Oratori de Sant Felip Neri. Serà llavors quan, de forma clandestina, s’intentaran amagar les restes de Francesc de Borja tot pintant l’urna de plata amb betum i oli per tal de fer-la passar per una arqueta de bronze sense valor. Per aquell temps hi havia una altra església a Madrid, la de Sant Ignasi, que amb la confiscació reial havia esdevingut lloc de reunió de la Confraria del Salvador. A dintre de l’altar d’aquest temple, de manera discreta també, es guardaren les restes del duc fins l’any 1814 quan, fora els francesos ja, es va recuperar l’antic Oratori de Sant Felip Neri (anteriorment també església dels jesuïtes, recorden) i es tornaren a dipositar les restes de Francesc fins l’any de la Desamortització de Mendizábal (1836) en que serà enderrocat l’ edifici i les restes de Borja tindran que ser traslladades a una altra església nova, en aquest cas la de Sant Antoni del Prado de la qual n’eren propietaris i benefactors els ducs de Medinacelli, també emparentats amb els Borja. Ací reposarà el duc fins l’any 1890, en què els Medinacelli venen la propietat per tal de construir allí el cèlebre hotel Palace. Obligatòriament, les restes del sant han de ser novament menejades, en aquest cas s’optà per la Basílica de Jesús de Medinacelli on «descansarà» fins que els jesuïtes, ja tornats de l’exili, prenguem la decisió de construir una església dessota l’advocació de Sant Francesc de Borja en el carrer madrileny de la Flor Baja. El 30 de juliol de 1901 es va procedir al solemne trasllat de les restes del ja «patró de la noblesa espanyola» fins al seu nou flamant temple. Poc durà el descans ja que només arribar la Guerra Civil l’església fou incendiada i gràcies a uns fidels es pogueren salvar algunes restes del sant valencià. L’any 1942, en plena dictadura, el cos es entregat a l’Institut de Medicina Legal per a la seua anàlisi. L’encarregat de l’estudi fou el professor Manuel Pérez de Petinto y Bertomeu que junt a un nodrit grup de forenses varen descobrir que a les arques hi havia restes de tres persones distintes, essent les restes d’una d’elles les de Francesc de Borja, conclusió a la que arribà el grup d’experts per haver trobat marques de la malaltia de gota que va patir Borja i l’absència d’un maxil·lar inferior (que coincideix amb la relíquia que hi ha del sant i que va tenir en possessió el cardenal Gaspar de Borja i Velasco (besnet del duc)). L’any 1946 els jesuïtes manen alçar una nova església dedicada al sant al carrer Serranos on se li adreçarà un altar a Borja i on les restes seran depositades a dintre d’una nova urna de plata pagada per la casa de Lerma. Aquesta església, protagonista del paper couché més sensacionalista fa uns mesos, fou l’escenari escollit per l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida per casar-se. La nóvia, neta d’un dels últims bastions de la noblesa castellana, era d’esperar que volguera contraure matrimoni davant del patró de la seua casta (faltaria saber que en pensaria Borja de tot açò). També aquesta església fou escenari l’any 1973 de la ‘Operación Ogro’, que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco en un atemptat perpetrat per ETA. Aquell mateix any, per cert, la «momentània» pau de Francesc de Borja tornà a ser pertorbada. Es complia l’aniversari de la seua canonització i el varen portar a València i a Gandia, sa casa natal. Tot un seguit de commemoracions que encara pudien a NoDo tardofranquista es donaren cita per tal de rebre les despulles del Sant Jesuïta. Avui, ‘Viernes 13’, com la pel·lícula, Francesc torna una altra vegada a Gandia. Aquella Gandia de la que es va acomiadar i tan magistralment va imaginar Francisco de Goya. Aquella Gandia que, si hem de fer un còmput de quant de temps va passar ací en aquella vida tan apassionada i viatgera que el duc tingué, seria un 27,9% de la seua existència. Estarà uns dies i tornarà a marxar. Esperem que ja, per fi, per a que puga descansar en pau.