Del Micalet a Picasso

L’atzar ha volgut que la inauguració d’una exposició sobre Picasso a la Fundació Bancaixa coincidisca amb el crit d’auxili de la Societat Coral El Micalet. El destí desigual de dues de les institucions culturals més arrelades -la primera és hereva de la llegendària Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat-, demostra l’anèmica situació cultural. L’espai de la plaça Tetuan s’ha convertit en el major centre artístic de caràcter privat, gràcies a l’impuls financer, però també amb l’encert dels seus gestors actuals. Per contra, la societat de Guillem de Castro, fundada també a finals del segle XIX uns anys després de la iniciativa de la Societat Econòmica d’Amics del País, viu un progressiu declivi pressupostari malgrat l’exitós institut musical i el reformat teatre.

La junta directiva del Micalet ha organitzat un concert benèfic i supose que tindrà un pla de supervivència, però sense entrar en la programació teatral, és evident que l’entitat no ha sabut explotar el seu espai escènic com cal. Una sala en ple centre de la ciutat i amb una programació polivalent segur que seria rendible, encara que per això El Micalet hauria de fer un pensament per ampliar la seua zona de confort sense renunciar a cap principi essencial. És evident que el canvi de govern ha penalitzat la seua concurrència d’ajudes públiques, però fiar tota la capacitat d’ingressos a la ruleta electoral té efectes col·laterals, i el sector cultural valencià s’ha acostumat en excés a l’ús de la palanca institucional. El «que n’hi ha del meu» és la frase més gastada entre els gestors de tota mena d’entitats culturals als responsables polítics de torn.

Les societats modernes fa lustres que van assumir la indústria cultural com una suma més del seu producte interior brut, i encara que molt tard, sembla que alguna cosa comença a menejar-se entre una part de l’empresariat autòcton que ha girat cap a l’art una part important de la seua inversió. Com saben els historiadors de l’art sense el mecenatge és impossible la divulgació artística, un principi que aplica amb solvència la Fundació Bancaixa, convertida per mèrits propis en un autèntic portaavions cultural, on en unes setmanes coincidiran obres de Picasso i Sorolla. Per cert, cal fugir dels que s’autoproclamen societat civil i només viuen de subvencions.