Oasi Estellés

Supose que a cap demòcrata de Turíngia li agradarà assumir ara la veu del seu poble. Em passa a mi molts dies. Igual que qualsevol altre contribuent, deteste moltes coses del meu poble, en sentit gentilici, i no és qüestió d’esmentar-les ara perquè la llista seria llarga. Tampoc m’agraden molts dels seus pobladors ni alguns dels seus representats populars, però compartisc amb la majoria dels meus conciutadans que la sana convivència i l’acceptació del resultat de les urnes són obligacions de la cultura democràtica.

La tendència de fer d’uns pocs versos una mena d’himne nacional comporta riscos, començant per l’actual màxima institució del poble, que discrepa de la veu d’un dels seus millors poetes, i per descomptat dels seus seguidors. Una contradicció de la qual estic convençut que el mateix Estellés volia fugir amb la popular metàfora lírica d’aquell poema escrit en plena foscor col·lectiva.

El de Burjassot és un dels grans poetes europeus del segle XX, però hem estat incapaços de celebrar el seu centenari amb un cert criteri literari. Només cal pegar una ullada als pobles veïns per saber que estem lluny de l’homologació acadèmica, tant, que de vegades no arribem -el Consell, posem per cas-, i d’altres ens passem -com de tramussos i tabalets.

La caja 1508 de Estellés

El Cent d’Estellés ha estat una celebració pirotècnica. Molt de soroll i fum, però poca atenció a l’obra del poeta. Tornem a caure, com amb Joan Fuster, en la celebració de l’anècdota sense aprofundir en les intencions de l’escriptor, que en aquest cas passen per un país sostenible i lasciu. Només cal mirar el nostre indicador col·lectiu d’erotisme per confirmar el fracàs.

El poble que millor tracta als seus poetes és Xile, potser per la seua oferta infinita i el país de Neruda, Parra i Zondek no ha caigut en la farsa de proclamar un poeta nacional. Cert que la influència d’Estellés va estar a punt de fer competència als xilens, fins que Fuster va dictar la sentència que li interessaven entre poc i gens els versets, i tots es van passar a l’assaig.

Closa la festa d’aniversari i vist la poca vigència de la poesia estellesiana, només queda començar a llegir-la, són Versos per acompanyar una esperança.