Pensaments d'un sabater

Com cada dia, de bon matí, assegut a la porta de casa, el sabater mirava i remirava si tenia a la mà els estris preparats per al treball. Al campanar de Santa Maria anunciaven la missa de les 7 del matí, quan ja la tardor havia començat a fer minvar la llum del sol. Ell, en alçar-se del llit, havia recitat pietosament la pregària del shemà, com li havia ensenyat sa mare. Al taller tot tenia el seu lloc, un ordre perfecte, com els fils de seda i cànem, les agulles, el tallador o la cera verge. Al seu cor, en canvi, la tempesta era cada dia més alta.

Tot havia canviat. El seu fill Joan s’havia casat amb una cristiana de família de tradició, uns menestrals de tota la vida. Els néts ja ni sabrien que venien d’un altre poble, el que havia escoltat que la seua descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel i els grans d’arena de les platges de tot el món. I ara, mentre recordava versicles dels salms, tornava a repetir-se una i altra vegada, com era de diferent el seu poble en temps antics, mentre ara s’havia convertit en el poble més menut entre tots els altres, com si el Senyor l’haguera abandonat per sempre i la mà d’Abraham ja no actuara com abans. I deixava créixer en el seu interior el lament perquè el poble ja no tenia un lloc on reunir-se, on poder conéixer i aprendre la Llei i pregar.

Reconeixia que tantes lamentacions no li feien bé, però ho justificava amb el pensament que el poble ja no era altra cosa que memòria, potser sense futur. Havia sentit dir que Joan Lluís, el fill de Lluís i Blanquina, que s’havia fet famós en altres països, havia escrit que el nostre poble havia d’abandonar la idea, el desig, de tornar a la seua terra, que ara Jesús de Natzaret era el nostre present i el nostre futur, perquè en ell s’havien acomplit els anuncis dels profetes sobre el Messies. I ho deia un de la família dels March, que havien sigut veïns d’ell a Gandia, i que a València el Sant Tribunal havia fet cremar a son pare, no feia massa temps, i encara perseguia la memòria de sa mare, que havia mort en l’any de la pesta, cap al 1508.

I, de sobte, tornava a sentir la punxada del dolor d’aquell any fatídic quan la seua esposa, la llum dels seus ulls, que acabava de donar-li un fill, també havia estat abatuda, com tants altres, per la dalla de la pesta. Recordava com el fillet havia sigut alletat per una veïna cristiana, que l’havia salvat –sia beneïda la seua memòria- però havia fet impossible de circumcidar-lo. I ara, convertit en un home dret i fet, ja no guardava cap memòria del seu poble, però curiosament es relaciona amb un altre dels nostres, un March que porta les rendes del senyor duc Joan de Borja. Ben segur que el meu fill anirà fent camí, gràcies al seu ofici d’escrivà, amb tan bones ajudes i favors perquè el duc pareix un protector d’alguns del nostre poble, inclús ha nomenat mestre dels seus fills a mossén Bernardo Pérez, ara tot un canonge de la col·legiata.

Encara que l’alegria de pensar en el seu fill, per un moment li havia apagat la cremor del seu cor inquiet, quan intentava passar el fil per l’agulla i continuar amb el treball, li pareixia ser ferit per una fletxa sense blanc, com el més incert dels futurs. Els anys anirien fent la seua obra i els seus néts serien el consol del seu temps final. Potser li arribaria la pau que li havien ensenyat els llibres savis, a penes entesos mentre era jove, i ara, amb les lliçons apresses durant el llarg camí de la vida, sí que entendria allò que hi ha un temps per a cada cosa, temps de nàixer i temps de morir, de plorar i de riure, d’exigir i de perdre, com un resum de tot allò que som i experimentem. Ara estem passant pel temps de l’obscuritat, però també el llibre savi diu que també cal omplir-se de les coses bones de la vida, perquè desaprofitar els dons rebuts seria un menyspreu de les mans que els han regalat. I, amb el seu acostumat al treball ben fet, va continuar donant forma a sabates i espardenyes, tan curosament fetes, que li havien donat fama de ser el millor sabater de la vila.

Tot un segle després, prop d’aquelles terres on havia viscut i mort Joan Lluís Vives, un altre jueu, que es guanyava la vida fent instruments d’òptica i polint diamants, també mentre feia el seu treball, la seua ment inquieta buscava alguna veritat ferma des del dubte més universal de tot. Rebutjat pel seu propi poble, una i altra vegada repetia que només aspirava a comprendre les accions humanes, sense jutjar-les ni criticar-les, mentre ell també, amb estranyesa, recordava les paraules del profeta que ben bé podien resumir la seua massa breu existència: «Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes». Ho deia un humil pensador que no volia fer mal a ningú perquè repugnava al seu natural i perquè l’apartaria del coneixement i de l’amor de Déu. Una saviesa, des de l’experiència i el pensament, que continua animant a avançar en la comprensió de la humanitat, siga quina siga la seua situació.